Has escoltat el crit trencat? És només una finestra de vidre glaçant-se en algun país nòrdic. Ha arribat fins aquí el so. Ha arribat també fins aquí el so del bombeig de la sang dels desconeguts salvatges. Les seves carícies ens omplen l’esquena. Però la veritat és que tenen por com nosaltres i la sentim quan agafem trens nocturns que ens han de dur a un exili plàcid. Quins tresors els que neixen de la por. Quantes sorpreses estimades s’hi amaguen. M’enganxo a una idea transparent. M’atrapa la memòria dels altres. Com aquella època en què vaig cuidar un avi que no era el meu avi i ens vam adoptar mútuament. Què importa si està mort o si està viu o si tot és fals, ell m’abraça sense que el veieu. Em passa el mateix amb vosaltres: us abraço amb tot el cos i què importa si no ens coneixem. No gosis dir que no em veus, que et prometo que t’abraço.
cadascú malalt contemplant
la febre als ulls de l’altre
Stefano Benni
.
Travessava terrenys remots de sorra aràbica. Ara són boscos espessos els que omplen els espais de l’espera. Invoco el cos-estufa. Que torni, que torni ja als dies d’hivern transparents que esborren els neguits de la vida finita. Els antics “m’estima, no m’estima, m’estima, no m’estima” dels pètals de la flor convertits en la súplica “batega, no batega, batega, no batega” dirigida al cor arítmic. Junno Gual, you’re the cheese to my macaroni.
Damunt del núvol hi jeu un tros de boirina valenta. S’escapen, s’allunyen travessant el soroll de la ciutat, enlairant-se cap a un punt que desconeixen. Però no s’espanten. Els emociona saber que podran navegar pel riu Doubs concentrats en un sol sentiment. El projecte dels exploradors s’està escrivint mentre d’altres s’irriten i es centren en criticar-ho tot a tort i a dret, oblidant-se que la vida també és calma i que tant important és enfadar-se com aprendre a fer compota de poma i cuinar pastissets de verdures una tarda inacabable de primavera. Què coi, que és la mar de saludable, de tant en tant, conversar amb desconeguts per qui no hi donaries res. Fins i tot abraçar-los sense que s’ho esperin. Fins i tot compartir-hi un secret.
.
L’única xacra que no pots superar és la xacra interior.
William Burroughs .
Motxilles plenes d’aigua, carícies calentes i un graffiti de 1985 a les parets del Cafè Salal a Port Towsend, Washington: “La fama és passatgera, però la foscor és per sempre”.
Molts dels meus personatges lluiten per saber com estimar, com aplicar adequadament la seva passió al món, com sobreviure al patiment que l’amor engendra inevitablement. M’imagino que explicar històries sempre ha tingut, per a mi, aquest element de com fer una cosa. Fa vint anys vaig tenir la gran sort de treballar amb Aliza Jones, una dona atabascana el poble de la qual encara viu immers en la tradició oral, i li vaig preguntar com funcionaven les històrires a la seva cultura. “Oh, ja t’ho pots imaginar”, va dir, “tracten de com et fiques en problemes i de com te’n surts.” En aquest sentit, tots treballem el gènere del com.
Who could have foretold
the heart grows old
from touching others Leonard Cohen
.
El hombre no es un animal:
es carne inteligente,
aunque algunas veces enferma. Fernando Pessoa
.
Els boscos fan la seva feina: expliquen la història d’un intent, d’una prova, d’un repte apassionant. I si hi ha dolor no és perquè es vulgui, sinó perquè és intrínsec a l’aventura. Com el bonyet a la gola, que va ser només un ensurt. No penso palpar-me més del compte. Si vaig plena de bonys és cosa meva i de l’amor que no sé on posar. Ja saps aquella frase: “Ante el mundo hay sólo dos actitudes: o miedo o amor”. I el queixalet fantasma que segueix amb ganes de conversa. Vol saber com és que abracem tantes muntanyes. Li he explicat que si existeixo és perquè els meus pares es van conèixer pujant Montserrat a peu, una nit inacabable. Crec que ara entén millor la relació que tinc amb la foscor i amb els arbres.
¿Fins on vas, que no tornes,
paraula, en el teu cos, profunda,
quan, voltades de llum
i enfosquides de lletra,
les alzines m’embosquen? Perejaume
.
I va fer un gemec que semblava el que fa
una branca vella quan la trenques. Mercè Rodoreda
.
Esperem la destral
del boscater, sense por. Joan Vinyoli
.
Ni recordo l’ofec de sentir sense gola perquè ara tot és boscatge i entro sense por dins dels matolls per caçar els tresors directament amb la boca. Engolir fragments de vida i que passin coll avall com un glop de riu per tenir el valor d’escriure, sense pensar en la bajanada que significa, No vaig fugir, llúdriga d’amor, vaig venir a trobar-te. Frases més rares s’han llegit, però cap més sincera, cap més estúpidament sentimental. Hi ha vegades, malgrat la vergonya, que un ha d’adoptar la posició d’un neutrí i superar la velocitat de la llum, encara que la resta sigui escèptica a tanta intensitat.
D’aquí dos o tres-cents anys, en un dia com aquest, ens mossegarem amorosament amb les dentetes enamorades i ens farem mimis peluts i tendres mentre mengem verdura bullida, et moriràs de ganes de rellegir el post cursi i genocidiable que et vaig regalar i el temps s’aturarà en sec com quan la Sophie Grace va conèixer per primer cop Nicki Minaj i va sentir que ja es podia morir. .
No tan sólo tus manos son un puro milagro. Oliverio Girondo
.
La història de l’abraçada lateral és infinita, si t’hi fixes. Només cal perfeccionar l’encaix i no equivocar-te amb la intensitat, no estrènyer tot el que voldries, mantenir certs forats i permetre que hi corri l’aire. No seria millor deixar de ser palpable? No seria millor convertir-se en el concepte de la cosa desitjada? Però és que és el tacte el que significa, és el cos el que dóna nom, és l’espant d’amor i no l’amor mateix el que ens fa viure. Al centre de la ciutat hi ha gent que es desespera per saber quin abric conjunta amb el color de les seves sabates. N’hi ha dos que s’estiren dels cabells per unes bambes. Un tornarà fent saltirons a casa, l’altre es tancarà a l’habitació i es mirarà els peus descalços. Però la vida és una altra cosa, més amorfa, més abstracta, profunda com un pou estret que amaga ben al fons una petita barca.
La joven parecía extranjera, y el hombre parecía raro Virginia Woolf
.
Home que viatges en paral·lel però en sentit contrari, vaig veure’t escalar una muntanya mentre jo em submergia al mar. I era tan tendra la imatge, tan real, que vaig adoptar-la. Des de llavors la llibreta s’omple de branques enganxades que surten del paper, i em dic, si la naturalesa m’explica no penso embrutar les pàgines amb tinta. Però és aquesta la veritat i no a la inversa? M’he retrobat amb un camí que vaig deixar a mitges. He decidit emprendre’l. Potser fins ben lluny, potser fins que no recordi d’on venia ni si hi veia.
.
Cor petit, cor sagnant, que et porto sempre de viatge per territoris interiors abandonats, veus el graffiti del genoll? És del dia del cop intencionat. Que estúpid el destí i les burrades que un fa per capgirar-lo. Si sabessis que una cascada de plata m’ha travessat, si sabessis que l’aigua estava gelada i tot i això, a dins, hi havia animalets en forma de bonys. Parlaven baixet del sacrifici que un ha de fer per entregar-se a un mateix. Parlaven també de l’esforç i de la voluntat d’estimar. A curt termini entregar els regals fets a mà, abraçar ben fort, deixar-nos la barba llarga i comprar un mapa de carreteres on marcar els arenals. Serem la ruta salvatge; anem cap allà.
“Vine aquí que t’ompliré l’esquena d’aire” vas dir i et vaig creure tant que vaig pujar al cim de la muntanya però no hi havia ningú. Un secret com aquest, que ara et confesso, per exemple, mil mesos després. Sense crits que el malmetin. Només capes de pell que s’equivoquen i avancen i rastregen i viatgen i retornen i es separen i arriben a llocs com aquest, on el silenci té més presència que la paraula. Tu: tot carn, tanta carn, fill de dues carns que n’engendrarà tantes altres. Recorda, que quan em mori em treguin el cor i no l’enterrin amb el cos, que tinc batec per mil anys encara.
.
El cabell ple de canes i nosaltres que seguim mirant al sol perquè brilli tot i les arrugues de la pell i la caducitat del batec i sí, d’acord, que ens morim i que no hi ha res a fer contra això, però quanta energia ara que visc sense demanar, ara que entenc el neguit del buit, ara que he après a estimar les respostes invisibles i no em molesta que us caseu, que m’odieu, que feu tot el que a mi m’encén, perquè un cop n’hi va haver un que va fer 1.550 quilòmetres per veure’m i a sobre va ser per sorpresa. Allunyar-se del virtuosisme per tocar la veritat, això és del què parlo entre dents.
Tus ojos, lejos del nido. La ola es fuerte en el silencio.
¿Estamos donde estaremos?
Edmond Jabès
.
Coses tan simples com una frase amb admiració i una paraula en majúscules, per dir que hi sou tot i no ser-hi. El mar està embogit i les dones no saben què volen, les dones criden per dins, les dones passegen pel centre i compren flors per alleujar el dolor que els hi provoca el vent als ossos. Cafès amb llet en got, pel·lícules mudes i el retorn d’un buit que les arrossega. Mesurat, el discurs mesurat d’un astre, això és el que invoquen.
.
Havia d’arribar aquest moment, el de fer l’imbècil amb els meus perquè no necessitem res més que unes golfes al casco viejo i bars rurals amb wifi i una dieta basada en pinxos, txacolís i sis pel·lícules al dia. L’abraçada infinita està a punt d’arribar i ja es preparen les cases, ja se senten trontollar les parets, ja comença el mar a agitar-se d’una manera mai vista. Moltes ganes de dir adéu a Londres, de dir adéu a Mallorca, de dir adéu als Balcans, i com qui no vol topar-nos per San Sebastián i “Oh! Quina casualitat! Just estava pensant en tu” i que em creguis ja, d’una vegada per totes, que del cap em poden sortir les coses més cursis que existeixen.
.
Quina bogeria, m’han tret un queixal del seny contra tot pronòstic i semblo un hàmster que coordina reunions, un hàmster que parla en francès, un hàmster que envia mails. Però i què, amb tants mesos sorprenents i tants sentiments imprevistos. No els sentiu? Tothom està tocant instruments dins les cases romaneses perquè és la festa d’un naixement, la d’un secret en forma de viatge etern. Vas més enllà de qualsevol predisposició o pensada primerenca. Cada cosa viscuda i sentida amb tu és la revolta, la brutalitat. Ets la prova que l’infinit existeix, i és progressiu. Cap Skype fa justícia a la teva bellesa, home rural, home barbut, home amb plomes als cabells.
. After fake orgasms in the night of walpurgis tinc una d’aquelles pors relacionades amb allò profund que té sang de poema. Et faré cas: imagino que en lloc de dir Mary Anne el tio canta Anna Guai, fes tu el mateix.
No hi ha bony, no hi ha espera més enllà de la cara habitable de la muntanya. Tornàreu de l’excursió dels errors? Al carrer un gos acumula comiats no volguts. No penso mirar-li la cara. La nit empeny, la neu espera, els rius fan cercles. Tot segueix més o menys com sempre, la normalitat de la vida finita. Jo en sé d’uns quants que em veuran desaparèixer.
La llum, aquella llum clara, la recordes? Vam expulsar les derrotes, mirant-la; un riu se l’emportà. A partir d’aquell moment han passat coses bastant estranyes, com aprendre en diferents idiomes “tengo los ojos verdes porque como muchos vegetales” o “tengo los ojos marrones porque bebo mucho café”. Quina poca previsió, des de l’aterratge al Quebec que no em dic “ets aquesta, vas allà, fas això”. Ara em sento com el pulmó que respira sense pensar-se, bàsicament com la cama que avança ignorant el gest que l’impulsa endavant. Em sap greu no ser més concreta, passar per alt, com si no existís, l’ombra que m’habita.
.
8 hores de vol més 6 hores de diferència horària fan un total de 14 hores de més sumades a 14 dies transoceànics. Per què patir si quan no hi sigui seguirà viu el paisatge i seguirà viva la gent que mira bon cinema amb les persianes baixades? “Tot m’incita a enamorar-me de tot” i és per això que no sé trobar mai els límits, que desconec fins a on puc arribar amb aquesta energia inacabable. Bogeria de marxar ben lluny, bogeria de retrobar-me amb les vinyes i bogeria d’abraçar-vos, personetes que ompliu els meus dies i que enteneu de què parlo. Al tornar plantaré un petit arbre i diré “aquí comença una nova etapa” i us vindré a cercar i farem veure que tot és fàcil.
No tengo nada más para traer, lo sabes
Te traigo pues lo mismo
Emily Dickinson .
Prou de trencar-s’hi més el cap: si no es desenvolupen és perquè no tenen lloc on fixar-se o perquè l’orifici no és prou gran per encabir-hi el grapat de misèries que no admeto. Qui guarirà la infecció dels homes salvatges? Qui creurà que aquests pits i aquest amor són encara capaços de créixer? La senefa de la cicatriu es torna bella de tant extendre’s, de tant fer-se la important insistint en eclipsar allò nou que vol irrompre, més no pot, es queda a mitges, seccionat. Tantes obsessions descobertes, tants propòsits distorsionats. Durant un temps la finestra va quedar per descuit oberta i un vespre imprevist vas presentar-te en forma de fe regalant-me la ceguera. Ara caduca l’arbre, els fruits i la pròpia terra. Ara es podreixen les veritats extremes i esdevenen les estúpides lloances al mal.
.
Una terra sense llaurar, això és el que som; sols, sols, sols, d’un cop sec a l’esquena perduts, desorientats, fang als turmells i tirar endavant palpant les arrels. Quant temps desbordat. Si això portés instruccions, si sabés com dir que no dir és millor. Però no, la ceguesa va creixent i sort dels sorolls que apareixen per sorpresa en el buit del pantà. Que desastrós, he estat viatjant tant que no sabré tornar a un sol lloc.
.
Per una banda No us ho creureu. Ahir vaig sopar amb Omar i Simona. És el que té la Croisette! Ja he vist en Brad Pitt, en Johnny Depp i la Kirsten Dunst; en Lars von Trier, la Kawase i la Jodie Foster. Diumenge es trenca la bombolla i torno per estimar-vos. I per l’altra, Ens n’hem oblidat? De veure’ns, vull dir. Cita’m ja, que et trobo a faltar. Els cicles són així, els noms es repeteixen però adopten l’estructura d’uns altres ossos.
una vez más aterrado
de no amar
de amar pero no a ti
de ser amado y no por ti
de saber no saber simular
simular
yo y todos los otros que te amen
si te aman
a menos que te amen
Samuel Beckett .
Quan es fa fosc entren els llangardaixos i tot és per tu. Entren els terratrèmols i tot és per tu. A la nit entren els trons m’entren els llamps i és per tu que ja no temo els animals ni el feix de llum que em travessa el pit. You have so much passion. Que descansis i escriguis i vigilis per quan vinguin les coses bones i no tinguis ni un segon per pensar-t’ho i les hagis d’agafar al vol.
Hauries de veure la llum que em surt de l’alè quan parlo, la llum que em cau dels ulls, la llum que se m’escapa del silenci. Ara t’imagín a les teves vinyes rient, gaudint, celebrant, esplendorosa, com ahir, que estaves tan guapa i preciosa i riallera i a vegades amb aquestes petites detonacions de timidesa i quedaves tota vermella i dolça i encantadora. Hauries de veure aquesta estupidesa que porto, aquesta imbecilitat a sobre, aquesta tonteria de dona buida. Pobre com sempre, però eufòrica per compartir el tresor de plata com un aspersor. M’agrada veure’t feliç, corambpotes.
.
Dins de la llum hi ha un futur tan present que se’ns encomana aquest entusiasme, aquest desordre sentimental que tot ho pot des del tacte. Gràcies al discurs mesurat de l’astre vaig entendre que de la paraula se’n podien fer infusions i de les infusions un niu, una font i una xarxa.
Istanbul-Berlín-Croàcia i tornar a la normalitat, si és que això existeix. Que no pari aquesta vida que em deixa sense veu, que no s’apaguin aquests 25 anys ni els que empenyen les arrels. Avui anem a celebrar que ens estimem des de les vísceres, avui anem a la festa dels tresors amagats a les panxes que arrastrem. Som pocs, som secrets, som el petit comitè dels ex-nens promeses no derrotats. Tenir-ho tot és saber-se cec i deixar-se acompanyar per uns quants noms que no et deixaran travessar en vermell.
. Dije: Qué estás haciendo, y él dijo: Recogiéndolo en tu saco. Y así éste estaba lleno cuando llegamos al final del surco y no lo pude evitar.
Mientras agonizo, William Faulkner .
Del record d’una platja a l’hivern en vaig fer uns mitjons i dels mitjons una foguera. Durant l’incendi les pors de fer-ho i fer-ho malament, de no fer-ho i haver-ho hagut de fer, de fer-ho abans que toqui o de fer-ho quan ja hauria d’estar fet. Ara la comarca en va plena, d’aquest sentiment dispers en bombades de llum que es colen en format regal per les escletxes. A partir d’aquesta setmana els camins pujaran per les parets i els rius s’eixamplaran pels costats i humitejaran l’herba. El cor veloç ha matat l’home del passamuntanyes i l’estrés de la mentida viva. Irrompen les trobades dels rostres serens i les reunions dels cors obert en canal. Irromp la piscina i amb ella el nedar d’esquena concentrada en un sol pensament.
.
Tornant a la tranquil·litat, a les preguntes calmades i als cels oberts i inacabables. Tornant a la personalitat única d’enfilar el què passa amb la mateixa agulla. M’agrada, clar i serè, el què escriu en Lluís sobre el manuscrit que em bullia a la sang: Hi veig una continuïtat i alhora una distància amb Implosions. D’una banda en continues alguns dels trets però també he vist que la veu s’ha fet menys enjugassada, més concentrada, més subterrània. Hi ha una maduració, un pas endavant. El que més m’agrada de la teva poesia és aquesta emoció que deixa desvalgut el lector, aquesta aparent senzillesa que, tanmateix, resulta molt concloent. És obvi que l’escriptura s’ha espessit, s’ha endurit, s’ha fet pedra d’una manera conscient. El cos està molt més cruixit i el poema furga al dedins de qui l’escriu. No s’acontenta amb un univers naïf, sinó que ha vist de què va la vida. En veritat (encara no li he dit) no comprenc gaire bé que això que faig és estar vivint, però als Balcans hi ha qui ens espera amb uns paisatges desbordants i d’això en conec al detall totes les frases d’en Pau: Ja teniu les habitacions reservades a Zagreb i a Zadar i els estudiants pensen fer una festa catalana en el vostre honor. Marxo a Croàcia sabent que no existeix la derrota.
.
La cara acabada de rentar i el mirall que no em reconeix sense l’ull que em falta. Tota la retòrica de banda i trobar-te simplement a faltar, per dins i en remolí. Treu-me aquest pensament rugós que duc enganxat a l’ombra cansada o et trucaré, si aconsegueixo recordar el número després d’haver-lo esborrat de l’agenda del mòbil fa mil segons, quan encara era un sac de ràbia i escopia sentiment afectat per la boca. Quin patetisme el de l’arbre que es queda sol al bosc i encara parla en veu alta. Que trist no saber on guardar la dignitat. Enyoro el teu tu que desconec, el dolorós. Sort que se m’emporta l’aire.
He recopilat pensaments i els he filtrat entre avions sota el particular criteri del desastre alegre. Algú llegeix Ionesco en un passat pròxim d’expats intercontinentals, algú em deixa un llibre ple d’aigua en un futur que arriba ja. Diuen que a Istambul aquests dies el termòmetre vital ha de pujar un parell de graus. Així que creuer autista pel mar negre, cafès turcs amb pretendents asiàtics, mitjons de cèrvols a l’entrar a les mesquites i un estómac ple de kebabs de vedella kurda. Les primeres pigues de la temporada m’han sortit navegant pel Bòsfor. Amb el fred de Berlín segur que es solidifiquen i se m’incrusten a les galtes d’aquestes heures emergents del cap. Que brutal aquest febrer que diu que recomença i quin subidón emocional el Quines ganes de veure’t: a tu, al teu cabell i al teu cor. Els animals interiors que em boicotegen l’organisme es calmen si penso en els amics-amors-amants que han optat per quedar-se orbitant entre les capes d’aquesta meva vida fràgil.
Conèixer una selva subterrània a qui no li ve de gust fer evident que els troncs tallats dels seus arbres tenen més cercles concèntrics que els meus perquè el tema està en la manera com actues i no quantes experiències acumules. Sortir a l’antologia Tenían veinte años y estaban locos i cantar aquesta bellesa natural que arrastres, aquestes imperfeccions alabança de ser-hi, tots els desastres reconvertits en ocells. Celebrar que no vinguis per quedar-te, que no intentis fer estúpids trucs de màgia, que no vulguis esborrar els trossos de memòria que no encaixen, que no quadren amb qui ets ara. Mira’m frontalment: amb aquests cabells curts, si em poso fulles al cap semblo un petit arbust.
Clarissa tenía, en aquellos días, una teoría, tenían los dos montones de teorías, siempre teorías, cual tienen los jóvenes. Explicaba la insatisfacción que sentían; de no conocer a la gente, de no ser conocidos. Sí, ya que ¿cómo iban a conocerse entre sí? Se veían todos los días; luego no se veían en seis meses, o en años. Era insatisfactorio, acordaron, lo poco que se conocía a la gente. Pero, dijo Clarissa, sentada en el autobús que ascendía por Shaftesbury Avenue, ella se sentía en todas partes, no aquí, aquí, aquí; y golpeó el respaldo del asiento; sino en todas partes. Clarissa agitó la mano, mientras ascendían por Shaftesbury Avenue. Ella era todo aquello. De manera que, para conocer a Clarissa, o para conocer a cualquiera, uno debía buscar a la gente que lo completaba; incluso los lugares. Clarissa tenía raras afinidades con personas con las que nunca había hablado, con una mujer en la calle, un hombre tras un mostrador, incluso árboles y graneros.
Tinc una àvia a qui li han obert la caixa toràcica de dalt a baix per treure-li el cor i canviar-li l’engranatge. Ara s’autoabraça perquè no li faci un mal tan bèstia i cicatritzi millor l’estèrnum cosit amb fil metàl·lic. Tants pensaments apilats a la mirada que no et diré mai, tantes frases que moriran assecades dins d’aquest cap de meló. Sol entrant per totes bandes i trajectes de tren més mentals que físics.
Començo el coaching amb el cabell més curt que la Sexton, més curt que la Maillard, més curt que la Pizarnik. Decididament reenganxo un seguit de coses importants amb la cara de sempre i el tallat impossible de Beckett però en noia, a lo garçon, com ha dit el meu home sòrdid. Quina tranquil·litat saber que encara que estiguem morts d’aquí a uns anys podrem mirar endarrere, allà on estiguem, i ens sentirem amb el dret de dir sí, ho vam fer bé. En el camí a casa t’he pensat tan fort que he hagut d’afluixar el pas.
He perdut el control i m’he trobat. Ja no aspiro a res, ja m’he transformat en la bèstia que era abans, la que dorm abraçada a l’arrel dels arbres. L’impacte doble s’està asserenant. L’un m’ha partit pel mig, m’ha trencat els esquemes, m’ha fet veure que la gent no canvia. L’altre és una carrera de fons nova, un nou defecte de fàbrica vinculat a aquest organisme salvatge que sembla que no té descans. Sort en tinc del bon humor de les òrbites concèntriques, dels estómacs oberts, del moment absurd-heterodox no planificat que em treu de les flames. Potser em tallo el cabell curt, potser dormo a l’hospital ara que li treuran el cor durant unes hores a la meva àvia. Ja sé què li diré quan obri els ulls per primer cop: has vist el sorollet que em fan les pestanyes?
La gente que me interesa es la que está loca, la gente que está loca por vivir, loca por hablar, loca por salvarse, con ganas de todo al mismo tiempo, la gente que nunca bosteza ni habla de lugares comunes, sino que arde, arde, arde como fabulosos cohetes amarillos explotando igual que arañas en las estrellas.
Quadrar peces, reconstruir moments, tancar cicles i entendre que no es pot actuar amb avantatge quan es tracta de temes que impliquen vísceres ballant. L’ukelele del cor ara té motius per tocar Richard Hawley. Partint de la premissa que una veritat no dita a voluntat no és una veritat, nous dies nets, purs, sincers; nous dies d’aquells que en deixen endarrere d’altres. Visca les persones que volen jugar amb les mateixes cartes sobre la taula. Terremoto, demà dia 100% esperançador again o et renyo.
Els paisatges d’hivern arrastrant les vinyes que conec. Alguns brots lluiten per néixer. No em fa falta res i les butxaques les tinc buides. La sensació de sentir-me a casa i tenir-ho tot quan de tot m’he desprès.
Un viatge interior, tres parades físiques i un present amb vàlvules que encaixen i veus suaus que asserenen aquesta ànima salvatge. Istanbul, Potsdam, Zadar i totes les dones-tsunami com a referents.
Enjoy the panic that leads you have life ahead
Walt Whitman .
Saber viure en soledat és el més gran esforç i el millor aprenentatge. Hivern de poemes, de matar-se llegint poemes, de retrobar-se el batec en el poema que va escriure fa temps un desconegut en un país estranger que ni sé situar al mapa. Estat nou de reconeixement personal sense precedents. Entendre’s des de l’autisme, perdonar-se les intensitats passades. Un cop prenguin sentit les paraules sortiré a l’exterior i compartiré els miracles. Ara parlo amb els meus tres cervells, el del cap, el del cor i el de l’estómac; ara m’he tornat incondicional del Doctor Pacheco i potser li faré amb ganxet una bufanda. Dies, els que venen, de baixar la persiana, apagar el telèfon i atravessar-se amb pel·lícules de les de manta, infusió i jersei de llana. Recordar el vagabund que m’estimava més fort quan més lluny estava; recordar-me plàcida en molts llits, en moltes cases. Continuar subratllant llibres, escriure amb llapis versos als marges. L’hivern enganxat a la finestra i el vent airejant-se dins meu.
Al barcamp aquell al que encara no he anat els hi aportaré frases de les grosses, de les que hem apuntat a la llibreta en els nostres moments de sistematitzar el que ens passa: Si no pots riure’t de tu mateix, canvia el que estiguis fent. Concentra les teves energies, expandeix els teus afectes. Aplica el coneixement comú; les coses són més fàcils del que aparenten. La vida dóna moltes voltes: roda. Aprèn a equivocar-te. De tant en tant gaudeix de la teva ineficència, de la teva improductivitat. Sigues conscient que l’amor no es pot sotmetre a la consciència. Relaxa el temps, no el tensionis, deixa’l anar, potser s’autoorganitza al teu favor. Has de saber què fan els altres i no controlar-ho. Comparteix les teves pors amb honestedat. Intenta guanyar quan perdis. Encara que a vegades sigui complicat, busca persones diferents a tu. Deixa que vibrin amb les teves ones i vibra tu amb les seves. Si no vibren, potser és que no valen la pena. Agafa vacances cada dia, encara que siguin vacances curtes. Agafa vacances de tu mateix.
.
El cor em molesta des de l’atac però faig com que ignoro les punxades i en el moment de deixar de sentir, en el moment d’oblidar-me per complet, de deixar d’enyorar-te plàcid per uns segons, reapareix de dins, amb la força de sempre, aquesta mania meva d’atraure desconeguts, estranys i estranyes d’enlloc amb ganes d’intercanviar experiències d’allò més singulars. Potser té a veure amb aquell missatge, Et necessito. Et connectes aquesta nit i parlem? o amb el fet que sóc com una àvia que va al caixer amb la llibreta, imprimeix tots els comprovants, s’asseu als bancs i no sap evitar una conversa infinita. Trobo a faltar quan vivia a la ciutat dels àrabs sense mòbil per ser localitzada, quan em venia de gust desaparèixer i no em podien trobar. Tornen les punxades però faig com que no és greu.
No passa res, no passa res. Els camins no porten enlloc però no és greu, tampoc en sabem res del desert i bé que hi anem i fem com qui el coneix i l’entén. Enyoro en fals la vibració de les mirades, la sincronia màxima dels gestos, t’enyoro plàcid apareixent en els meus dies energia total, espetec d’alegria descontrolada als ossos. Tenia previst reordenar-te amb el meu entusiasme, fer-te infusions amb pàmpols que arrancaria directament dels ceps, explicar-nos a la foscor fins a les tantes. Tenia previst partir de la sinceritat i que la sinceritat fos alhora la base, el camí i el punt d’arribada. Però benvingudes les sorpreses. Si sabessis ara totes les mentides que et sé no et dignaries ni a abraçar-me, si sabessis ara qui sé que ets no gosaries ni a mirar-me a la cara, aquesta cara-divertida meva, aquesta acumulació de secrets a les taquetes de les pupil·les i a les pigues de les galtes.
Quan toqui morir, quan visqui les convulsions del bombat de la sang, recitaré els poemes que em guardo al cap, tots els que he anat aprenent entre amor mort i amor mort, en moments com aquest, de soledat infinita. Quan toqui morir, quan arribi el punt del no retorn, passat el clímax del darrer acte, aquest blog recollirà el sentit del que he viscut i us explicarà el que ara no sabeu, tota l’estima que us tinc. Feu-ho saber, escampeu la veu, que tots aquells que no saben que això existeix coneguin qui vaig ser i es descobreixin en els escrits que ara els hi dedico en secret.
.
Potser no havia planificat aquesta placidesa però com tantes altres sorpreses bones ha vingut i sé que es quedarà i que els mobles fets a mà que no he tocat i les sortides per la muntanya a les que encara no he anat seran fantàstics. Ens ho explicavem la matinada de dijous tancant locals i seguint malgrat el fred polar de nas vermell sota les dues bufandes: el més important és sentir-te a gust amb tu mateix, saber qui ets i adonar-te que la teva vida és només teva. Acceptar les coses com són i deixar que els dies passin. Ser més comprensiu, agafar distància i no esperar res a canvi, mai esperar res a canvi, perquè el millor de tot, el gran aprenentatge, és que quan no esperes res a canvi, les boniques coses t’arriben sense esperar-ho. Que gran això de ser amics, així, simplement, podent allargar un esmorzar de diumenge fins que ens doni la gana, sense pensar en el que passa a fora, sense complicar les carns.
Vaig a gualisquetjar aquesta llibreria, que té bona pinta. Has gualisquetjat ja el darrer llibre de Virginia Woolf? No, però em moro de ganes de gualisquetjar-lo. Segur que és ferragualístic!
